Diuen que hi ha molta crispació. Molta. Moltíssima. Però jo sóc molt despistat i mai m'adono de, pràcticament, res. De fet, quan vaig a comprar el pa ningú m'insulta i, quan vaig a comprar el diari tothom, al entrar al quiosc, em diu bon dia. Al mercat, de veritat, tampoc ningú m'agredeix, i quan pujo a l'autobús tothom deixa seure a les persones més grans. Deu ser el meu poble, que som molt educats. Molt civilitzats.

 

Molta gent pot pensar que això de ser tan educats només passa a casa nostra. Que si vas a “les Espanyes” la cosa canvia. Però les vegades que he anat (i no han estat poques) també he anat molt molt despistat, perquè al dir que era català ningú m'ha escopit a la cara. Potser és que no m'he fixat, és veritat. O potser és que no he anat on s'ha d'anar per a olorar de prop la crispació que acabarà amb les ciutats, els estats i el continent.

 

Els que estan millor informats, els polítics, diuen que la crispació és tan gran que pot haver una Tercera Guerra Civil i que la gent s'odia. Diuen que hi ha dues Espanyes i que entre elles no es poden veure, ni suportar. Jo, com que sempre vaig a la meva i no em fixo gaire, vaig a treballar cada dia i no ho sé veure. Segur que estic en perill perquè treballo amb gent de totes procedències, de moltes ciutats diferents, de diferents ideologies polítiques, però mai els he vist amb cap ganivet. Qui sap, potser el guarden a les taquilles que utilitzem per a deixar els abrics quan arribem. Un dia, quan estigui despistat, me'l clavaran a l'esquena, segur. Aquesta crispació ha d'acabar en tragèdia.

 

Sóc tan ximple i ingenu que pensava que vivia en un lloc on es respirava relativa tranquil·litat. De fet, avui he dinat en un bar on dues persones estaven parlant de futbol. Un era del Madrid i parlava en castellà. L'altra, del Barça i parlava un català profund. Reien i es feien bromes. Es veu que un era de dretes i l'altre d'esquerres i s'explicaven acudits sobre el tòpics de les seves ideologies. Segur que tots dos estaven pensant alguna estratègia per a matar a l'altre. Ara que hi ha tanta crispació, és impossible pensar que poguessin estar  parlant com si res. Que llesta i que perillosa és la gent.

 

Quan surti del treball, avui, aniré a un botiga d'armes per a caçadors. Ja he falsificat el meu permís d'armes i segur que puc comprar alguna cosa. No sé, alguna escopeta, una pistola, qualsevol cosa per a protegir-me quan tothom comenci a intentar matar-me. Una cosa és que sigui despistat, que no estigui mai al cas, i un altra que em deixi assassinar sense defensar-me'n.

 

Tinc que fixar-me bé en qui és el meu veí, qui és el noi del súper on compro el menjar, el cambrer de la cantonada, i la dona a la que li porto el pantalons per a que me'ls arregli. A partir d'ara, ho prometo, no seré tan despistat i em fixaré en tots els detalls. Tinc que adonar-me'n de tot, i veure tots els enemics. Els tinc que veure venir, no em puc deixar sorprendre si vull tenir, per poques que siguin, possibilitats de sobreviure a aquesta crispació inaguantable.

 

El carrer és una bomba de rellotgeria sense el seu tic tac. Jo no veig a la societat (si no parlem de la delinqüència comú) que es matin els uns als altres per opinar en veu alta, ni que ningú, a la cua del cinema, s'amenaci de mort. No veig que les famílies deixin d'anar a fer el vermut els diumenges, encara que el pare entengui la seva comunitat de manera oposada al nebot. Ni que als bars la gent deixi de compartir barra amb els seus veïns perquè aquests siguin liberalistes, tradicionalistes o comunistes. No ho veig perquè el carrer és molt pervers, i tot es porta en secret, per a que tot m'agafi despistat i ja no pugui fer-hi res.

 

Encara que la gent em saludi al matí, encara que al metro ningú es doni cops de puny, encara que quan vagi a Madrid m'enamori cada vegada més de la ciutat i de la seva gent , he de tenir clar que això és una estratègia per part de tothom. Ningú vol ensenyar les seves cartes, però tothom està crispat. O això diuen uns senyors que en representen i que criden cada vegada més, es falten al respecte cada vegada més, i cobren de les nostres butxaques cada vegada més. I em sembla bé que així sigui. Són els únics que s'han adonat que aquest dia a dia del carrer, moderat, regit pel sentit comú i la convivència, és un símptoma clar de la crispació social, que ells tan bé representen per a que ens fem una idea del que volen dir.